RÚBRICA D'AVALUACIÓ:
PRÀCTICA individual i en grup:
LLegiu en silenci i després en veu alta els següents poemes. Cadascú tria el que més li agrade. També podeu llegir-los per parelles.
Després expliqueu quins són els temes que tracten i quina emoció o record us han fet sentir.
Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés
ELS AMANTS
La carn vol carn (Ausiàs
March)
No hi havia a
València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens
amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde
mentre vas estenent la roba.
Han passat anys,
molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara
em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per
terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor
com un costum amable,
com un costum
pacífic de compliment i teles
(i que ens
perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de
sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en
terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a
voltes, un amor educat
i en marxa el
tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i
després el peço d'una orella.
El nostre amor
es un amor brusc i salvatge
i tenim
l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a
rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi
faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el
Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de
Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats
en terra de qualsevol manera,
comprenem que
som bàrbars, i que aixòno deu ser,
que no estem en
l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a
València dos amants com nosaltres,
car d'amants com
nosaltres en son parits ben pocs.
CANT DE VICENT
PENSE que ha arribat l’hora del teu cant a València.
Temies el moment. Confessa-t’ho: temies.
Temies el moment del teu cant a València.
La volies cantar sense solemnitat,
sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,
sense picapedrers i sense obra de moro.
Lavolies cantar d’una manera humil,
amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.
Lentament el miraves créixer com un crepuscle.
Arribava la nit , no escrivies el cant.
Més avant, altre dia, potser quan m’haja mort.
Potser en el moment de la Ressurecció
de la Carn. Tot pot ser. Més avant, si de cas.
(Continua)
Temies el moment. Confessa-t’ho: temies.
Temies el moment del teu cant a València.
La volies cantar sense solemnitat,
sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,
sense picapedrers i sense obra de moro.
Lavolies cantar d’una manera humil,
amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.
Lentament el miraves créixer com un crepuscle.
Arribava la nit , no escrivies el cant.
Més avant, altre dia, potser quan m’haja mort.
Potser en el moment de la Ressurecció
de la Carn. Tot pot ser. Més avant, si de cas.
(Continua)
I el
tema de València tornava, i se n’anava
entre les teues coses, entre les teues síl·labes,
aquells moments d’amor i aquells moments de pena,
tota la teua vida — sinó tota la vida,
allò que tu saps de fonamental en ella —
anava per València, pels carrers de València.
Modestaments diries el nom d’algun carrer,
Pelayo, Gil i Morte…Amb quina intensitat
els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més,
i ja tindries tota València. Per a tu,
València és molt poc més. Tan íntima i calenta,
tan crescuda i dolguda, i estimada també!
Els carrers que creuava una lenta parella,
els llargs itineraris d’aquells duies sense un
cèntim a la butxaca, algun antic café,
aquella lleteria de Sant Vicent de fora…
La casa que estrenàveu en estrenar la vida
definitivament, l’alegre veïnat.
l metge que buscàveu una nit a deshora,
la farmàcia de guàrdia. Ah, València, València!
El naixement d’un fill, el poal ple de sang.
aquell sol matiner, les Torres dels Serrans
amb aquell breu color inicial de geranis.
Veus, des del menjador, per la finestra oberta,
Benimaclet ací, enllà veus Alboraia,
escoltes des del llit les sirenes del port.
De bon matí arribaven els lents carros de l’horta.
Els xiquets van a l’escola. S’escolta la campana
veïna de l’església. El treball, el tenaç
amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre,
des que et varen parir un dia a Burjassot:
com mamares la llet vares mamar l’idioma,
dit siga castament i amb perdó de la taula.
Ah, València, València! Podria dir ben bé:
Ah, tu, Val`ncia meua! Perquè evoque la meua
València. O evoque la València de tots,
de tots els vius i els morts, de tots els valenciants?
Deixa-ho anar. No et poses solemne. Deixa l’èmfasi.
L’èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígines.
Més avant escriuràs el teu cant a València.
entre les teues coses, entre les teues síl·labes,
aquells moments d’amor i aquells moments de pena,
tota la teua vida — sinó tota la vida,
allò que tu saps de fonamental en ella —
anava per València, pels carrers de València.
Modestaments diries el nom d’algun carrer,
Pelayo, Gil i Morte…Amb quina intensitat
els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més,
i ja tindries tota València. Per a tu,
València és molt poc més. Tan íntima i calenta,
tan crescuda i dolguda, i estimada també!
Els carrers que creuava una lenta parella,
els llargs itineraris d’aquells duies sense un
cèntim a la butxaca, algun antic café,
aquella lleteria de Sant Vicent de fora…
La casa que estrenàveu en estrenar la vida
definitivament, l’alegre veïnat.
l metge que buscàveu una nit a deshora,
la farmàcia de guàrdia. Ah, València, València!
El naixement d’un fill, el poal ple de sang.
aquell sol matiner, les Torres dels Serrans
amb aquell breu color inicial de geranis.
Veus, des del menjador, per la finestra oberta,
Benimaclet ací, enllà veus Alboraia,
escoltes des del llit les sirenes del port.
De bon matí arribaven els lents carros de l’horta.
Els xiquets van a l’escola. S’escolta la campana
veïna de l’església. El treball, el tenaç
amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre,
des que et varen parir un dia a Burjassot:
com mamares la llet vares mamar l’idioma,
dit siga castament i amb perdó de la taula.
Ah, València, València! Podria dir ben bé:
Ah, tu, Val`ncia meua! Perquè evoque la meua
València. O evoque la València de tots,
de tots els vius i els morts, de tots els valenciants?
Deixa-ho anar. No et poses solemne. Deixa l’èmfasi.
L’èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígines.
Més avant escriuràs el teu cant a València.
TESTAMENT MURAL
El teu nom i el meu nom, escrits
en la paret,
en aquella paret plena de cors i rúbriques,
en aquella paret de voluntats darreres,
mentre s'agonitzava de l'amor o la pena;
en aquella paret de la fosca escaleta,
entre paraules tendres i paraules obscenes,
paraules que parlaven d'un amor invencible,
paraules que parlaven d'un record de carn viva,
paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals,
i la pornografia delirant d'uns dibuixos,
en una convivència que m'agrada pensar.
En aquella paret suada dels amants,
amarada d'amors com un dur matalàs,
en aquella paret de friccions ardentes.
El teu nom i el meu nom feroçment enllaçats
quan també s'enllaçaven les nostres cames, fosca
escaleta que evoque i que no diré on és,
encara que em torturen, encara que em degollen.
El teu nom i el meu nom, ardents, en un arrap
sobre els algeps suats de la paret aquella.
El teu nom i el meu nom arrapats amb les ungles,
arrapats en la bruta paret de l'escaleta,
amb una voluntat de viure, de perviure,
amb una agonitzant cal.ligrafia dura,
entre coses obscenes i coses delicades,
exclamacions brutals d'un sexe poderós,
notacions ingènues de quadern escolar,
notes sobre la marxa dels esdeveniments,
aquell luxe d'autògrafs autèntics i primaris.
El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats,
aquell amor, l'amor, amor d'ungles i dents
en aquella paret plena de cors i rúbriques,
en aquella paret de voluntats darreres,
mentre s'agonitzava de l'amor o la pena;
en aquella paret de la fosca escaleta,
entre paraules tendres i paraules obscenes,
paraules que parlaven d'un amor invencible,
paraules que parlaven d'un record de carn viva,
paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals,
i la pornografia delirant d'uns dibuixos,
en una convivència que m'agrada pensar.
En aquella paret suada dels amants,
amarada d'amors com un dur matalàs,
en aquella paret de friccions ardentes.
El teu nom i el meu nom feroçment enllaçats
quan també s'enllaçaven les nostres cames, fosca
escaleta que evoque i que no diré on és,
encara que em torturen, encara que em degollen.
El teu nom i el meu nom, ardents, en un arrap
sobre els algeps suats de la paret aquella.
El teu nom i el meu nom arrapats amb les ungles,
arrapats en la bruta paret de l'escaleta,
amb una voluntat de viure, de perviure,
amb una agonitzant cal.ligrafia dura,
entre coses obscenes i coses delicades,
exclamacions brutals d'un sexe poderós,
notacions ingènues de quadern escolar,
notes sobre la marxa dels esdeveniments,
aquell luxe d'autògrafs autèntics i primaris.
El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats,
aquell amor, l'amor, amor d'ungles i dents
ASSUMIRÀS LA VEU D'UN
POBLE
Assumiràs la veu d’un poble
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
L'illa amb llunes, Marc Granell
L'ARBRE VELL
En la ciutat hi
ha una plaça
i en la plaça un
arbre vell.
En l’arbre hi ha
la tristesa
de saber que és
el darrer.
Abans n’hi havia
molts d’altres,
ara tan sols
queda ell
com un record que
s’apaga
entre el ferro i
el ciment.
Diuen que volen
tallar-lo,
que molesta, que
el seu verd
trenca l’estètica
pura
dels edificis que
té
voltant-lo,
voltors altíssims
a punt de
menjar-se el cel.
Que al lloc que
ocupa podrien
aparcar vint
cotxes més.
Que és la casa on
s’arreceren
centenars de
bruts ocells
que ningú
recordaria
si no fos perquè
viu ell…
En la ciutat –
algú conta –
hi havia fa molt
de temps
un arbre gran i
molt trist
que se sabia el
darrer
i plorava fulles
grogues
en la tardor, i a
l’hivern
es despullava i
cantava
estranyes cançons
al vent.
Quan venia
primavera
despertava les
arrels,
oblidava un poc
la pena
i obria el
somriure verd
que en estiu era
rialla
que et feia
sentir-te bé
quan, fugint del
sol, entraves
en el cercle tou
i fresc
del seu regne que
assetjaven
cotxes, finques,
fum, diners.
Quan el tallaren
plovia.
Ja no he vist
ploure mai més.
LA GRAN FIRA
És el món una gran fira
plena de llums i soroll,
oberta fa un munt de segles
no se sap per qui ni com.
És divertida a vegades,
quan la coneixes a fons
i aprens a moure’t per ella
sense creure-te-la molt.
Si te la creus vas perdut,
si hi poses molta passió
pensant que és sòlida i justa
i hi domina la raó.
Tota fira és un negoci,
jardí pur de la il.lusió,
paradís de l’espectacle,
de l’engany i el profitós.
N’hem fet del món una inmensa,
on es ven i es compra tot:
la mirada, el bes, la idea,
les venes, el sí i el no.
plena de llums i soroll,
oberta fa un munt de segles
no se sap per qui ni com.
És divertida a vegades,
quan la coneixes a fons
i aprens a moure’t per ella
sense creure-te-la molt.
Si te la creus vas perdut,
si hi poses molta passió
pensant que és sòlida i justa
i hi domina la raó.
Tota fira és un negoci,
jardí pur de la il.lusió,
paradís de l’espectacle,
de l’engany i el profitós.
N’hem fet del món una inmensa,
on es ven i es compra tot:
la mirada, el bes, la idea,
les venes, el sí i el no.
Després de la lectura haureu d’establir un diàleg sobre el tema d'una de les lectures amb els companys i la professora que us valoraran la vostra interpretació
Consultem les eines per treballar la lectura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada